Juan Salas – Motociclisme
“Volem que els nostres pilots gaudeixin de la moto i no la vegin només com una competició”
Juan Salas viu damunt d’una moto. La passió és el que té. Amb la bogeria sota control d’un pajarero, dirigeix el Moto Club Calvià, un dels dos clubs de motociclisme del nostre municipi. El seu circuit, al costat del gimnàs Illes, avança amb pas ferm, encara que no el ràpid que els agradaria. Les dues rodes també requereixen paciència.
- Quan i com neix la teva passió per les motos?
De nin. Abans hi havia menys camps de futbol, i els que tenien moto o podien accedir a una moto, anàvem amb moto. Al principi amb una de 49 cc, després de 125 cc, i jugàvem. No és com ara que hi ha professors, escoles… Abans aprenies a força de caure, els cascos eren molt difícils d’aconseguir i a part eren caríssims per a nosaltres.
Ara hem aconseguit aquest munt de coses, voluntaris, pilots… Dins de Moto Club Calvià hi ha un grup, el Moto Team Pajareros, que va absorbir al Moto Club quan s’estava anant en orris. Els Pajareros feim aquest any 30 anys, ho vàrem fundar en 1989. Feim els mateixos esdeveniments que feia el Moto Club Calvià però més oficials i oberts perquè més gent pugui accedir al que fem.
- Amb quants anys et vas pujar per primera vegada a una moto?
Amb quatre o cinc. Fins aquí no m’arriba la memòria. Els meus fills han començat amb tres anys.
- Quin ha estat la teva trajectòria en el motociclisme?
Mai vam poder permetre’ns córrer en competició perquè eren uns altres temps, i si no ve de bressol és molt difícil.
- I la teva relació amb la moto en aquests anys?
A part de ser monitor i pare de fills pilots, la meva relació amb la moto és diària. Des de sempre.
- Com va sorgir la idea de crear un club de motociclisme?
Teníem un grup i vèiem que el Moto Club Calvià s’estava perdent i perquè no desaparegués, ho vam absorbir nosaltres.
- Portau alguns mesos en el nou circuit del polígon Són Bugadelles, com han estat els inicis?
Portam molts anys darrere del circuit. Primer ens volien posar en l’abocador, després darrere de la piscina de Son Ferrer, hem estat sota el molí… Fins que hem aconseguit aquest tros de terra i ara ho estam intentant muntar i organitzar de la millor manera.
- Per què aquest lloc?
És una zona esportiva dins d’un polígon i això ens dóna més facilitats quant a la pols i el soroll. No podem fer un circuit per a fer campionats de motocròs, però sí que els fem de cross country, utilitzant alguns terrenys adjacents. Ens va sortir aquesta oportunitat i li intentam treure el màxim partit possible.
- Quins són els objectius de l’escola?
El principal és fomentar i acostar el món de les motos als nins i nines que no el tenen a la seva casa. Hem començat amb motos elèctriques perquè no fan soroll i són més fàcils per als petits. La idea és centrar-nos en l’educació viària i demostrar que aquest esport no és tan dolent ni de gent tan dolenta. Perquè la gent veu a una moto circular ràpid i ja pensa: uh, mare meva, quina bogeria. Intentam fomentar una altra cultura. Hem anat a fires i esdeveniments, en col·laboració amb Sonrisa Médcia, i on muntam el nostre estand, és un èxit. Les motos elèctriques ens acosten molt als més petits.
- Sou pioners en motos elèctriques.
Som la primera escola centrada en elles. No hi ha cap altra. Algunes tenen alguna moto, però com a escola elèctrica som únics a Balears. Torrot va crear algunes escoles a Espanya, sé que hi ha una a Girona, però les altres no han apostat tan fort per aquest tipus de motos. Nosaltres som 100% elèctrics. Totes les motos que utilitzam de quatre a onze anys són elèctriques. Per al següent graó tenim motos de quatre temps, que són les que menys soroll fan i menys contaminen, per a al·lots de 12 i 14 anys que no saben anar amb moto. El següent pas són les de 125 cc.
- Quina modalitat es practica més a l’escola?
Ens centram més en motocròs, però també es deu al fet que la zona de trial no està acabada. Tenim llistes d’espera per a trial, però encara no ho hem posat en marxa. De moment obrim dies puntuals. Més endavant podrem fer extraescolars de moto, amb educació viària, dues vegades per setmana, i es podrà triar entre trial i cross. Vull ressaltar que el 70% dels nostres pilots són nines. Hi ha molts nens, però elles els guanyen. I són més valentes.
- A mitjà termini, amb les infraestructures a punt, en què us centrareu?
En el club tenim un grup centrat en la competició, dirigit pel meu germà Nico Salas, que acompanya als nins a les carreres. Participen en el circuit català, algunes proves del nacional i tot el balear. D’altra banda, el vicepresident Gabriel Crespí i jo portam l’escola: fomentar-la, donar-la a conèixer en fires i informar la gent que existeixen altres opcions. Volem sortir del binomi “provar la moto – competir” i substituir-lo per provar la moto, gaudir-la, aprendre a portar-la i, si veus que tens un do, competir. Si no, gaudeix de la moto i aprèn.
- També feu classes a adults?
Així és. Hi ha molts adults que saben portar moto, però si veuen una mica de mullat s’espanten o van al camp i no se senten segurs. La nostra intenció és donar cursos per a adults els caps de setmana i formar-los. També hi ha membres de Protecció Civil, de la Guàrdia Civil i de la Policia Local que per diversos motius volen millorar la conducció i nosaltres els ajudam. Acostam el món de la moto més enllà de la competició perquè es condueixi tranquil·lament i sense riscos.
- Quina és la millor edat per a aprendre?
Entre els cinc i els set anys és quan el nin absorbeix més informació, segons la nostra experiència. En aquesta franja d’edat no tenen pors, agafen i processen la informació molt ràpid i per a muntar amb bicicleta, guanyar equilibri, és una edat molt bona.
- A quina edat comencen a competir?
A partir de sis anys poden competir. Però això crea unes pressions que volem evitar. Treballar sota pressió està bé perquè els crees unes obligacions, però a vegades els nins es tanquen i deixen de gaudir. Veuen la moto i només veuen competició i guanyar. Volem que sigui més un hobby.
- És perillós?
Com tot en la vida és perillós. Anar a córrer per la muntanya és perillós perquè pots ensopegar, per exemple, i això és igual. Si vas amb prudència i cap i coneixes els teus límits, no tens cap problema.
- Com són els entrenaments que feu?
Encara no tenim el lloc adequat per a fer entrenaments, però sí que en dies puntuals hem fet classes. Primer escalfen trotant, mouen articulacions, i després els explicam els fonaments bàsics de la moto: gas, fre, com funciona. I després començam amb equilibris, reacció ràpida, ja que cada nin té els seus temps.
- Pau Salas, el teu fillol, no baixa del podi, quin futur li espera?
Ara canviarà de categoria, passa a 125 cc, de fet fa tres setmanes a Felanitx va guanyar la seva primera carrera. Participa en el campionat català i no serà un Jorge Prado perquè no es dedica a això 100%, ja que ha d’estudiar, però aconseguirà un bon palmarès. Va començar amb tres o quatre anyets i per a ell, anar amb moto és més fàcil que anar caminant.
- Competeix a nivell nacional?
Sí, en algunes proves. Però a l’illa tenim un problema: per a sortir, hem d’agafar un vaixell. I als esportistes no ens posen facilitats ni tenim un preu especial. Si portes una furgoneta amb publicitat, has de pagar per aquesta publicitat. Intentam fer el màxim possible, sortim dos o tres caps de setmana al mes.
- Costejar els viatges és complicat, no?
El club intenta ajudar a tots els pilots per igual. Fem viatges i campus fora i el club costeja tot el que pot, amb especial atenció a alguns casos concrets. Tots tenen els seus pantalons i samarreta del club de manera gratuïta. Tenim col·laboradors, com l’Ajuntament de Calvià, però jo mateix sóc col·laborador, el meu germà és un altre, el vicepresident… Jardins Campaner a vegades ens ajuda també, però és difícil trobar patrocinadors.
- En quin estat es troba el motociclisme balear?
El nivell és molt alt. La pedrera s’ha perdut una mica -es va passar de 25 pilots en la graella a tres-, però ara sembla que s’està recuperant una mica. Una generació s’ha deixat passar. Però ara torna. Tenim una llista d’espera de 180 nins i nines, no sé com ho farem quan obrim. És el futur del nostre esport. També cal tenir en compte que és car: un casc pot costar des de 50 a 500€, els viatges són costosos…
- Noteu l’èxit dels grans pilots com Lorenzo i Mir?
És clar. Han sortit de la Federació Balear i són dels nostres. Mir ha vingut a entrenar amb nosaltres i el seu germanastre era del Moto Club Calvià fins l’any passat. La pedrera del Centre d’Alt Rendiment de Príncepes de España té molt nivell. Per a les infraestructures que tenen, surten bons pilots. Sembla que com més difícil és, millor surten. Circuit de velocitat només hi ha un, però tenim Lorenzo, Mir, Augusto Fernández… Crec que és el clima (riures).
TEST
Pel·lícula: Los Vengadores, que per a veure l’última amb el meu fill m’he posat al dia.
Llibre: no record el títol, però em va agradar un que tractava del simple i complicada que pot ser la vida segons el punt de vista. Utilitzam aquesta filosofia a l’escola perquè els nens que poden venir amb problemes desconnectin damunt de la moto. També treballam amb Sonrisa Médica i amb nins en estat terminal i els ajudam en el que podem.
Ídol: Antonio Cairoli. És un pilot de motocròs que guanya fins a marxa enrere. Té un do, igual que Jorge Prado.
Menjar: un strogonoff, una porcella, un salmó amb verdures… Em va bé tot.
Lloc: Mallorca
Viatge: m’agradaria conèixer Tailàndia. Dels llocs en els quals he estat, encara que en tots m’ho he passat bé, em qued amb el nord d’Espanya. Al País Basc es menja molt bé.
