Angie Rigo – Trail
- D’on sorgeix la teva passió per la muntanya?
Sorgeix a través de la meva parella actual. Va ser ell qui em va ensenyar tot el tema de la muntanya i d’aquí la meva passió per ella.
- En quin moment decideixes centrar-te més a córrer quan al principi l’utilitzaves per a preparar l’ascensió de pics?
Vaig començar escalant, després van venir les excursions i l’alpinisme. A partir d’aquí ja vaig començar a córrer com a entrenament per a pujar muntanyes. Uns amics que competien em van comentar que hi havia molt poques dones en les curses i em van animar a participar en elles, va anar l’any 2006.
- Vas començar quan en les curses de muntanya competien molt poques dones, et sents una pionera?
La veritat és que a Mallorca vaig ser de les primeres. Sóc de les poques que queden de les que vam començar. Bé, Elena Bellini també continua competint, ella és una miqueta major que jo, però ens iniciem juntes. La primera noia que va córrer aquí va ser Rosa Morro, ara ja no competeix, però va ser la pionera i per cert, molt bona. No ho vaig ser jo.
- Quantes dones hi havia quan vas començar a córrer?
Entre tres i quatre dones. En el període de 2006, 2007, 2008, com a màxim érem sis dones. També és veritat que homes hi havia menys que ara. Com molts érem uns 60 o 80. Ara en una cursaet pots trobar 400, o com hem vist en la Galatzó Trail, gairebé 700. Però sí, hi havia menys dones. Després vaig deixar de córrer un any i en 2010 vaig veure el canvi brutal de participació en les curses, tant en homes com en dones. De fet, les inscripcions també han canviat molt. Abans ens inscrivíem en l’últim moment i no hi havia problema, no ho fèiem a través d’una web, de fet no em recordo ni com ho fèiem…
Més tard, les obrien dos o tres dies abans i t’havies d’asseure davant de l’ordinador i lluitar per aconseguir una plaça. Aquí va ser quan em vaig dir: jo deixo de córrer curses per muntanya com això segueixi així (riu).
- Quin èxit personal valores més de tot el que has aconseguit?
La veritat és que valoro tot en conjunt. Hi ha curses que tenen més nom que unes altres. No obstant això, potser a una cursaque no té tant nom li dono més importància perquè hi ha més competència. És clar que no és el mateix fer primera, cinquena o desena, per dir alguna cosa, però prefereixo que sigui una cursa on hi hagi nivell, hagi de lluitar i donar-ho tot encara que no aconsegueixi fer podi. Potser el títol de subcampiona d’Espanya en categoria veteranes en 2015 és el que més valoro. Va ser una cursamolt renyida en la qual vaig haver de lluitar molt i de la qual guardo molt bon record.
- Què és el més bonic que t’ha donat el món de les curses de muntanya?
Conèixer molts llocs, perquè he arribat a viatjar bastant en haver estat competint a nivell nacional durant cinc anys, i també la gent. Al principi ens coneixíem tots i era bonic anar a passar el finde corrent, en família. Actualment som molts més i això et permet conèixer nova gent que comparteix la teva mateixa
passió.
- Quina imatge creus que projectes a la resta de corredors i corredores?
Això caldria preguntar-li-ho a la resta de persones (riu). No tenc ni idea.
- T’han dit moltes vegades que estàs boja?
Sí, sobretot ara, que tinc més edat. Que què continuo fent corrent (riures). La meva mare em diu: “no tens edat per a estar fent aquestes”. La gent que no coneix molt aquest món em diu: “;però com pujaràs una muntanya corrent?”. Doncs sí, ho feim.
- Què ens pots comptar de la Gore-Tex Transalpine Run?
És una cursaque em va costar molt poder anar a córrer-la. És molt cara. M’ho va proposar un amic fa molts anys i em vaig quedar aquí amb aquesta cursa entre cella i cella. Potser va ser en 2007 o 2008 quan m’ho va proposar i al final la vaig córrer en 2015. Es fa per parelles, amb la qual cosa has de trobar a algú amb un nivell similar al teu, amb la qual et portis bé, perquè són set dies de cursai cal arribar junts. Li ho vaig comentar a una companya amb la qual em porto molt bé i vam poder aconseguir alguns espónsors, a més del suport del meu club, i per fi es va complir un somni. Va ser una experiència molt fanfarrona, ja que són set dies de cursa per etapes amb tot el que això implica.
- Com et va ser la Galatzó Half en la qual vas quedar 3a?
Tenc que dir que va estar superbé organitzada. Es pot comparar amb curses Com la Transgrancanaria, a petita escala, que és una cursa amb molt de renom internacional. Em va encantar veure la gran participació de gent fora de l’illa, la majoria estrangers. Quant al recorregut, és un recorregut francament bonic. Per desgràcia ho conec massa i tal vegada això no em deixa apreciar-ho com es mereix, però per a la gent que ve de fora és un recorregut espectacular pels seus magnifiques vistes i el seu terreny.
- T’esperaves el resultat?
No, la veritat és que no. Porto un any i mig sense competir i aconseguir avui dia un podi absolut, quan ja haig de competir com a veterana, no me l’esperava i estic molt contenta i satisfeta.
- Continues competint o les teves prioritats han canviat?
Porto molts anys competint i m’agrada molt la competició, però sóc massa competitiva, no sé anar a una cursa sense donar-ho tot. Per a estar allí has d’entrenar molt, mínim dues hores diàries, pràcticament tots els dies per a obtenir bons resultats. Estic una mica cansada d’això, però estic aquí que sí, que no. Segur que aniré corrent alguna que una altra cursa però haig de calmar-me i dir-me: correré la cursa per a gaudir-la i no per a competir. Canviar el xip. No sé si ho aconseguiré (riu).
TEST
Pel·lícula: Palmeres en la neu
Llibre: El Petit Príncep
Ídol: Catherine Destivelle
Somni: La pau en el món
Menjar: Arròs brut
Lloc: Mallorca
Viatge: De Lhassa a Katmandu amb bicicleta
