“El treball en Mar Balear és màgic”

Sobre una taula. Així viu Laura Quetglas des de fa gairebé una dècada. Es desplaça remant i en cada impuls agafa més força un esport en clar auge: l’stand up paddle. Laura ja és campiona d’Espanya i d’Europa i continua entrenant. Vol postergar al màxim el moment en què els seus pupils la deixin enrere en les carreres.

Campiona d’Espanya i d’Europa en 2018. Què et queda per guanyar?

Vaig quedar 7ª en el mundial i 4ª per equips i de cara a aquesta temporada, vaig començar a la fi de març i tinc la intenció de fer tot el que pugui a nivell internacional i buscar classificar-me una altra vegada per al mundial i per a l’europeu. Sobretot estaré molt per fora, tinc un calendari que comença en Tahití i segueix per Austràlia, Carolina del Nord, un altre també als Estats Units i el Japó. I a part on caigui el mundial, que encara no sabem ni dates ni ubicació. Tinc algunes bones cites en 2019.

Què ens contes del mundial?

El mundial va ser duríssim. La carrera tècnica molt bé, però la carrera de llarga distància va ser duríssima, ja que teníem molt de vent i ona. Va ser un circuit, encara que la idea principal era sortir, arribar fins a una illa, donar-li la volta i tornar, que és molt més atractiu per a nosaltres ja que no estàs en un mateix lloc donant voltes. Per al cap no és positiu. Vam fer en total 19 km en un circuit triangular abalisat amb boies i molt irregular. Cada competidora havia d’anar una mica a la seva, en les zones en què et podies enganxar a algun tren, aquesta era l’estratègia per a fer una miqueta més suportable la carrera. Però va ser molt dura. M’hauria agradat fer-ho un poquet millor, però un 7è lloc després d’haver estat barallant i situada en 5ª posició molt de temps està molt bé. Després finalment les forces em van fallar i van arribar totes juntes. Però és molt satisfactori quan arribes al final i no arribes tota sola, arribes barallant amb altres al·lotes. Veus que estàs allà en el grup capdavanter i si avui és ella, demà pots ser tu qui entra davant. Això ens motiva.

En canvi a Sardenya va anar millor.

A Sardenya tot es va alinear per a guanyar. A més, la competidora amb qui em vaig batre pel títol va ser Olivia Piana, la francesa, que va ser la que va guanyar en el campionat del món a la Xina. Estam totes allà rodant i això és el bonic, que un dia és una i un altre, una altra. No hi ha una que sempre guanyi. El nivell ha pujat moltíssim en aquest esport i cada vegada és més difícil estar al capdavant. El treball que hi ha darrere és molt, molt dur.

En els últims anys ha pegat un boom important l’Stand Up Paddle, no?

Duim 3 anys en què ha anat creixent. Des de 2017 i 2018 es veu en les carreres dels circuits internacionals que ficar-se en un top-10 ja és un resultat impressionant. En un mundial, en la línia de sortida hi ha 50 o 60 dones, que és el que es buscava, igualar amb els homes. Abans només anava una dona per país i 2018 ha estat el segon any en què han anat dos, igual que dos homes. Vulguis o no això fa que l’esport creixi i motiva molt.

Quants anys portes remant?

Vaig començar fa 8 anys amb l’stand up paddle i fa 5 o 6 que competesc per fora. I des de 2016 intent sortir a competir internacionalment. Afortunadament tinc el suport de Iberostar, que gràcies a ells puc tenir un calendari superric en competicions internacionals. Aquí a Espanya tenim un munt, però si jo em qued a Espanya competint no evolucion com a esportista. Per això sempre buscam anar-nos fora a les carreres en les quals estan les competidores més top i amb més nivell per a mesurar-nos. Ens agrada veure que el treball que feim té aquesta repercussió i aquest agraïment que bucam els esportistes.

Com valores el treball a l’escola?

El treball en Mar Balear és màgic. Va començar amb el projecte de mi mateixa com a esportista i en tirar la vista enrere i veure que les dues coses han sortit cap endavant és una satisfacció personal enorme. A part tenim la pedrera que estam creant i intentam donar-los moltíssim suport, tant jo personalment com el club, i també Port Adriano i Calvià. Sempre intent recolzar-los en tot el que puc i en moltes competicions europees a les quals vaig intent portar-me a algun d’ells o a vegades a tots. A vegades és un crist, perquè vaig a competir jo i em duc a deu nins. La competició a vegades no surt com m’agradaria, però no m’importa.

L’escola cada dia va creixent i estam molt contents. Hi ha nins que porten amb nosaltres des del primer dia que es va obrir l’escola i hem vist com han crescut en 2018 en el mundial. Per primera vegada hi havia categoria sub-18 i els únics d’Espanya que es van classificar, Aarón i Aída, són de l’escola. Tenen 15 anys, però els vam pujar de categoria perquè vèiem que estaven preparats. A ells i a molts més. En nins només tenim tres d’aquesta categoria, encara que un d’ells, Quique Hurtado, no va voler competir en sub-18 i ho va fer en elit i va quedar 17è en el mundial. També tenim Sergi, que va estar a prop i que podria haver estat un candidat per a anar al mundial. I de les nines va ser Aída, però tenim a quatre d’aquesta categoria, que encara que tenen 15 anys estan preparades per a la categoria sub-18. I van barallar. Però en el campionat d’Espanya, que era el classificatori, van sortir ells dos. I van quedar 5è i 5ª del món. Impressionant.

A Tòquio 2020 el surf serà olímpic, però l’stand up paddle no.

A Tòquio 2020 va el surf i esper no equivocar-me, però estic gairebé segura que en 2024 entram. A mi ja no m’enxamparà però treball perquè algun dels nois de l’escola vagi. I jo em vaig amb ells. Acompanyant com a mínim.