“El que vàrem viure en el vestuari en el Mundial del Japó és una cosa difícil d’explicar”

Els Golden Boys de 1999 continuen anotant canastres. Fruit de la irrepetible generació dels 80 del bàsquet espanyol, Carlos Cabezas s’ha convertit en un rodamón a la recerca de canastres que perforar i assistències que donar en totes les latituds. Durant la primera setmana de juliol conjuga la seva passió amb els més petits al campus que porta el seu nom en el col·legi Àgora Portals. Els ensenyarà a ficar un triple decisiu mancant 47 segons en la final d’un Mundial júnior contra els EUA.

Com està anant el campus?

Molt bé. Cada dia tenim més confiança amb els més joves. Hem fet sessions de xerrada, de jocs, i aportar el meu granet de sorra als més joves sempre és positiu. Compartir aquests moments amb els nens per a mi és molt divertit. Li tinc molt afecte a Mallorca perquè el meu representant, David Carro, és d’aquí, com molts altres amics.

Et coneixen els nins, a causa d’aquest salt generacional que hi ha?

Ara Internet i les xarxes socials ajuden molt. Han passat uns anys sobretot dels nostres grans èxits, però avui dia al segon et busquen ràpid i t’imiten. Saben les canastres tan importants que he ficat per als meus equips i per a Espanya. És la innocència dels nins i és el bonic d’aquest moment.

Com reaccionen al saber que ets campió del món, d’Europa, de l’ACB?

Els he donat una xerrada en la qual tenien l’oportunitat de fer-me les preguntes que volguessin i se sorprenen molt que hagi jugat amb jugadors que encara estan al primer nivell com Pau Gasol i altres. Això els crida molt l’atenció. Molts són petits, però veuen coses per Internet, els partits de la lliga, i es queden molt sorpresos per aquesta innocència que tenen.

Quins records tens de la teva infància en el bàsquet, quan eres com els nois als quals ensenyes?

És una etapa preciosa. Sempre esperava acabar l’escola per a anar als campus. Els pares tenen molta culpa i és importantíssim que quan els nins acabin les seves obligacions a l’escola vagin a campus o a campaments de qualsevol tipus d’esport. És un encert. Jo ho recordo igual: amb aquesta màgia del moment de fer amics i conèixer a les estrelles que en aquest moment ens venien a visitar.

Qui eren aquestes estrelles?

En el seu moment eren Nacho Rodríguez, en el qual em fixava molt perquè jugava de base en Unicaja, i també jugadors NBA com Lewis Brown o Saša Djordjevic.

Com va ser la teva trajectòria fins a debutar en l’ACB amb Unicaja?

Molt positiva, molt bona. Vaig passar per totes les categories inferiors d’Unicaja Málaga. Vaig començar en el Club Basket Marbella com a mini basket i des d’infantil vaig jugar en Unicaja fins a debutar amb 18 anys amb el primer equip.

Què queda del Carlos Cabezas que va ser Golden Boy en el 99?

Continua quedant la mateixa persona, una mica més major, amb molts èxits gràcies a la gran generació que he viscut i els clubs en els quals he estat, que m’han permès aconseguir moltes medalles i campionats. També la humilitat, el treball i el respecte a les persones i a aquest esport.

Vas triomfar en Unicaja i després has passat per diversos equips d’Europa i Sud-amèrica, com definiries la teva carrera fins ara?

Marcada per molts moments, però sobretot amb èxits. He tingut una gran experiència en tots els equips amb els quals he jugat i haver viscut l’època daurada d’Unicaja i de la selecció espanyola és el més important de la meva carrera. I aquest viatge a Moscou, al Khimki, va marcar també una mica la meva carrera.

Només quedau tres jugadors en actiu d’aquella generació d’or que va guanyar el Mundial júnior en 1999, què et motiva a continuar jugant?

Em motiva no haver tingut cap lesió important, la il·lusió, el seguir actiu i l’afany competitiu. Quan arriba el cap de setmana m’agrada jugar, competir, em sento bé. En tots els països i equips en els quals he jugat en aquests anys he aportat el meu granet de sorra i he ajudat als més joves. Serveixo de referència a molts jugadors, sobretot els que juguen en la meva posició (base), com una persona que ha guanyat molt, i això és important per als clubs. A partir d’aquí, viure temporada a temporada, si em vaig sentint amb ganes i amb aspiració, com he acabat fins ara i com continua sent, ja que pràcticament tancaré un nou contracte, encara tinc almenys un any més.

Què et porta a anar a llocs exòtics com Veneçuela o Hongria?

El meu pare és uruguaià i el tema de Sud-amèrica ve per aquí. Em va sortir una opció molt bonica d’un gran equip veneçolà com Guaros de Lara, amb el qual vam ser campions de Sud-amèrica. A pesar que el país no està passant pel millor moment, em van tractar molt bé i hi havia una gran infraestructura. I al final em va sortir bé perquè vàrem guanyar un títol. Això m’ha obert el mercat a l’Argentina i l’Uruguai, entre altres.

Aquesta última temporada he jugat a Hongria. Vaig anar-hi perquè l’entrenador, Jesús Ramírez, és espanyol i havia entrenat amb Carles Durán a Bilbao Basket. Es va posar en contacte amb mi i em va dir que allí hi havia un projecte bonic, sòlid. No coneixia molt d’Hongria, però m’he vingut molt content de l’experiència que he viscut. M’ha encantat. Estava en un lloc molt a prop de Budapest.

I ara camí al país del teu pare, l’Uruguai?

Això és. Estic molt a prop de signar en un gran equip com a Nacional, de Montevideo. No és oficial, però ja pràcticament ho tinc decidit. Acabar el cicle on tinc les arrels, on va començar el meu papà fa tants anys, i en un bon equip com a Nacional, club mític de l’Uruguai, em sembla molt bonic. Ho faig primer per mi, però tot ha influït en la meva decisió.

No es dóna l’opció d’acabar jugant en l’ACB o no t’atreu la idea?

Per descomptat. Era una de les opcions que tenia marcades: acabar aquí a Espanya. Per diferents motius, contractual o per desig d’altres equips, no ha pogut ser. Entenc que porto dues temporades fora d’Espanya i amb l’edat que tinc m’ha sortit alguna opció, també en LEB Or, però prefereixo conèixer altres cultures, altres països i companys, i això em motiva més.

És atractiva l’oferta de l’Uruguai?

Efectivament, és atractiva. A més m’ofereixen dos anys. Amb l’edat que tinc i de la generació que sóc, en aquest moment de la vida que et donin dues temporades garantides en un club el valoro molt. Em dóna molta confiança.

Vas arribar a entrenar amb equips NBA, però no va fructificar el fitxatge. Per què?

Vaig estar molt prop d’anar a Orlando Magic. Abans de prendre la decisió de sortir de Málaga per a anar al Khimki tenia totes les opcions del món per a anar-hi. Va ser un tema més aviat contractual i una decisió que vaig prendre perquè creia que per a mi era la millor. Després vaig estar entrenant amb diversos equips i en aquest moment no em va arribar cap contracte. També em va enxampar una mica més major. Vaig seguir el meu camí a Europa. M’ha quedat aquest puntet de provar l’NBA, ja que en el seu moment vaig tenir una gran, gran oportunitat d’anar, però al final són decisions que prens en el moment i et quedes amb les experiències viscudes en altres llocs.

Era un dels teus somnis jugar en l’NBA?

Sí, és un somni jugar en l’NBA, com tinc tants companys i amics que estan allà. Sempre hauria estat bonic poder provar, però van ser decisions que vaig prendre en el seu moment i després no he tingut més opcions.

Amb quin moment de la teva carrera fins ara et quedes?

Em quedo amb el meu debut, amb el campionat de lliga amb Unicaja i amb els campionats del món, el júnior a Portugal en 1999 i l’absolut al Japó en 2006. El meu debut i els títols són molt especials. Guanyar la lliga amb el club de tota la meva vida, Unicaja, amb l’equip de la meva ciutat i on he crescut, és una cosa magnífica. I ser campió del món…

Com vau viure en el vestuari el Mundial del Japó? 

Érem una pinya. És una cosa difícil d’explicar. Son una sèrie d’emocions i situacions molt boniques que vivim sent joves. Gaudir aquest moment és una cosa inoblidable que costarà molt que torni a passar.

Entre la lesió de Pau Gasol i la defunció del pare de Pepu Hernández (del qual no us van informar), va ser un Mundial amb un component emocional important. Com ho vau manejar?

Ho vàrem manejar amb molt de respecte. Això de Pepu no ho vam saber fins al cap de la final i ens vam quedar tots sorpresos amb la seva fortalesa i amb com ho va dur ell personalment. I això de Pau, amb una emoció tremenda. En el vestuari després de guanyar a l’Argentina en la semifinal hi havia un sentiment molt fortVam sortir després amb la samarreta de “Pau también juega” i va ser una motivació brutal. Per al seu germà especialment. Va ser una gran oportunitat per a Marc. Aquí es consagra amb la defensa que fa. Van ser moments molt bonics.

Es repetirà una generació d’or com la vostra?

Serà difícil. És una generació on hi ha hagut grandíssims jugadors amb set o vuit megatop. Res és impossible. Esperem que sí pel bé del bàsquet espanyol. Hi ha jugadors de noves generacions amb moltíssim talent, però ja es veurà. Reemplaçar a Pau Gasol i a Juan Carlos Navarro i a tots els que venim darrere no és fàcil.

Per a això treballau amb els més petits, no?

És clar. Entre els entrenadors, els campus, els clubs, cal intentar treballar i treure tots els Pau Gasol, Carlos Cabezas i Raül López que hi hagi. Aquí a Mallorca hi ha gent amb molt de talent. Estan sortint jugadors com Abrines, com Rudy, Pere Tomás… Això significa que alguna cosa s’ha d’estar fent bé. Hi ha nois que estan en l’elit i jugadors NBA que són mallorquins.

Dels països en els quals has estat, amb quin et quedaries?

Em quedaria amb Veneçuela. La gent es quedarà una mica boja perquè la situació allí està una mica… Però em sembla un país súperinteresant, superprofesionals, com en l’equip on vaig estar, amb una infraestructura per a com estan molt bona. El club em va semblar increïble, amb unes instal·lacions brutals, i vaig sortir encantat. Evidentment no són els millors moments, però després del que he conegut, pel clima, per la forma de viure, em va encantar.

M’han agradat pràcticament gairebé tots els llocs on he estat. Rússia i Moscou em van agradar molt; Orleans, que està molt a prop de París, també; l’Argentina… Però si m’he de quedar amb un, Veneçuela.

Et va quedar la espineta clavada de no haver disputat uns JJOO?

Aquesta espineta me l’has ficat. M’ha quedat marcada, però això és esport. Uns me’ls vaig perdre perquè vaig arribar mig tocat i uns altres per una decisió tècnica que en el seu moment va ser polèmica. Però ja està tot sanat. M’ha quedat jugar uns JJOO, però he jugat un Mundial i diversos Europeus, i damunt amb la sort d’haver-los guanyat. Això em calma una mica.

Després del bàsquet hi haurà vida?

Per descomptat. Espero que hi hagi vida esportiva, que la hi haurà al 99%. També sóc empresari, estic associat al grup Málaga Premium, amb hotels i una cerveseria artesanal, i m’encanta. Estic supercontent, aporto moltíssim al grup, encara que estic una mica més retirat i sóc soci capitalista en continuar jugant. Però després m’agradaria seguir vinculat amb l’esport perquè puc aportar moltes coses a la meva ciutat i a Mallorca, on estic encantat. M’apassionen els nens i el bàsquet. Poder comunicar i expressar la meva experiència per a ells és important i gairebé tots els de la meva generació pensen el mateix.

TEST: 

Pel·lícula: El juego de la venganza

Llibre: Onze minuts, de Paulo Coelho

Ídol: Pau Gasol

Somni: Haver estat campió del món

Menjar: El rostit

Lloc: Marbella

Viatge: Maldives, tinc moltes ganes d’anar